El nostre poble, la nostra comarca

Avui, comencem aquest bloc que pretén recollir els records i les històries de solsonins i solsonines.
Per això comencem amb aquest poema de Martí i Pol

CRÒNIQUES CANTEN
Al meu poble hi havia gent de tres menes: els qui creien, els qui no creien i els qui tant se'ls en fotia. D'aquests darrers, però, n'hi havia pocs. Al meu poble hi havia, sobretot, gent de dues menes: els qui creien i els qui no creien. I encara val a dir que aquests darrers no eren pas molts. Els altres, establerts en llurs castes, concertaven negocis, feien tecs, casaven noies, fornicaven (discrets), s'estossinaven, donaven culte a Déu i altres foteses que no recordo bé, amb molta cura de preservar la llei de l'escomesa dels descreguts i els cínics, per poder-la transmetre intacta als fills i així donar-los ocasió de concertar negocis, fer tecs, estossinar-se, casar noies, fornicar, adorar Déu i altres foteses en un clima de pau i de respecte. Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava la pell, i feia una tardor benigna, i l'hivern era fred. Parlo de coses que fa segles que duren i que encara duraran molt de temps i de persones que hom considera astutes i correctes. Aquell temps era així. Cròniques canten.