CARAMELLES DE SANT JUST D'ARDÈVOL 1945

Aportat per F.C.

LA XURRERIA

LA XURRERIA


Ara us explicaré la historia de la xurreria.

Els meus pares es van casar al 1932 i jo vaig néixer l’any 1933; els meus pares volien posar algun negoci i van pensar amb una xurreria doncs aquí a Solsona no n’hi havia cap.

La xurreria la va fer un fuster que es deia Queralt i estava sota la freixera del Passeig. Amb al temps es va reformar tres o quatre vegades. A mi em feien dormir sota el taulell amb un bressol fins que vaig ésser més grandeta i a l’hivern teníem molt fred, fins que varem trobar un local al carrer Castell, núm. 26.

Quan els meus pares van tenir la jubilació, junt amb el meu marit es va continuar el negoci i ens vem instal•lar al carrer Castell nº31. Aquí es va reformar i la vem fer més moderna continuant 26 anys fins la jubilació.

En principi i després de tants anys trobes a faltar l’ambient del públic, però al cap de un temps t’hi acostumes, doncs al fer-te gran també gaudeixes descansant i fent alguna que altra excursió o divertiment.

Lola

Setmana de la Gent Gran

FES MEMÒRIA AMB LES NOVES TECNOLOGIES

Avui dia 5 de maig hem celebrat la Setmana de la Gent Gran.
El Telecentre del Solsonès va obrir, per aquesta ocasió, un bloc col·lectiu on els participants han pogut penjar records de la comarca, fotos, escrits i coses curioses.
Es continuarà enriquint el bloc durant tot l'any
El resultat de la jornada es pot consultar a http://lamemoriadelsolsones.blogspot.com/

Caramelles Pinell 2007

VALS DE CARAMELLES

Pasqua ha arribat, Pasqua ha florit.
Quant al cim de cada branca
S’hi esbadallen brots novells;
quan de nou somriu la terra
amb la joia dels ocells.

Quan renaix la nostra vida
I l’hivern fuig espantat,
Us emplena l’alegria
De Jesús ressuscitat!

I floreix en nostres llavis
La cançó pura i suau,
Quan s’esmuny jugant pels aires
i s’endinsa pels cel blau.

El repic de les campanes
Acompanya els nostres cants
I al teixir dolces tonades
Ens sentim tots més germans.

Les caramelles diuen l’amor
d’aquesta Pasqua que celebrem,
diuen la joia del nostre cor
que a tots vosaltres us desitgem.

Per la terra gran i feliç
devalli atreta pels nostres mots
la llum Divina de Jesuscrist,
a sadollar-nos de pau a tots.


S. Casafont

La Roca de Canalda, "Cova de la Rita"

La Rita Montada i Llena era filla de l’Arrat del Planellot (Odèn). Durant molts anys (“tants-ens havia dit- que no me’n recordo”) va viure sola, amb les companyies de les gralles, a la casa troglodita, situada al Peu de la Roca de Canalda, un lloc idíl•lic.

La Rita només havia pogut anar un dia a escola_havia de guardar el ramat_, però és una de les persones més intel•ligents que hem conegut.. La seva lògica i filosofia de la vida eren aclapadadores. Tots vam aprendre d’aquesta doneta, petita, menuda, xerraire i alegre que, malgrat l’edat, quan caminava per la muntanya no podien atrapar.

Antigament es coneixia amb el nom de Cal Llop, després se’n va dir Cal Cavallol i més recentment també es coneix com a Ca la Rita, que és l’ultima estandant de la casa fins que als anys vuitanta, en ser ella molt gran, se’n va anar a viure amb la seva família a Solsona. A la llinda de la porta d’entrada i a la boca del forn hi ha gravada la data de 1819.

Extret del llibre Canalda: 1100 anys de Marcel Camps

Realitzat per Montserrat Colomés Serra

ORQUESTA DIAMANT CLUB

Fullejant papers per preparar el bloc que volem fer tots els companys que anem a informàtica al Centre Forestal de Catalunya d’aquí Solsona, m’han caigut a les mans aquestes fotos del que havia estat l’orquestra ”Diamant Club” a la dècada dels cinquanta aquí a Solsona.

Aquesta Orquestra formada per uns quants joves de la qual un servidor formava part, crec que els solsonins estaven orgullosos de tenir un conjunt de la categoria com el nostre, al poble.

Durant els anys que va durar la seva trajectòria va tenir molt d’èxits per a tot Catalunya,i també cap a l’estranger.
Érem una colla de xicots, joves, alegres i amb ganes de gresca que ens ho passàvem de conya.

Varem actuar a totes les províncies de Catalunya. També varem estar durant 10 dies al teatre “María Guerrero” de Madrid, i en els grans Casinos del sud de França, entre ells el de Luchón, Super Bagneres , Café François, Boite Glacier de Saint Gaudents etc…
Degut a les actuacions que fèiem al sud de França a molts pobles que anàvem a tocar, als programes de la festa major i posàvem: actuación de la “GRAN INTERNACIONAL ORQUESTA DIAMANT CLUB”.

Cap al baix Urgell i tota la franja d’e l’ Aragó també posàvem el mateix i a més o rematàvem amb: LA GLEN MILLER ESPAÑOLA.
No em vull fer mes pesat i acabo aquí.

Per als qui en aquella època encara no hi éreu, al menys tindreu una petita informació del que va ésser “L’ORQUESTA DIAMANT CLUB”.

A tots els companys de fatigues del centre, una forta encaixada. Adéu.

Ramon
Churrero

Cotxe de línia l'Hostaler Nou

Els anys 50 el nostre medi de transport que teníem per a les cases del voltant de Solsona era un autobús que feia les rodalies del poble dos dies a la setmana; dimarts i divendres; i per les fires.

Un record de l'Orfeó

A la tardor del 1969 la junta de l’Orfeó Nova Solsona va acordar commemorar tant solemnement com sigui possible, durant l’any següent, el cinquantenari de l’entitat.
El 3 de gener de 1971 era la data assenyalada per acabar les commemoracions de l’any del 50è aniversari.
La festa començà al matí amb una missa a la Catedral. A la tarda, a l’església del Cor de Maria, s’havia organitzat un concert en què hi prengueren part totes les agrupacions corals de la ciutat.
Gairebé a la meitat de la segona part del concert, en la qual actuava l’Orfeó en solitari, dirigia els cantaires el Sr. Font.
L’Orfeó havia acabat de cantar l’obra del mateix mestre Ofrena i Súplica i s’esperava per interpretar Les trenes de la Verge del Claustre, també del Mestre Font, quan “ ja cantada la primera de les dues i sortia a correspondre als entusiàstics aplaudiments amb una expressió compungida, al semblar per l’emoció, que es retirà novament a la Sacristía – dient: “ –No em trobo conforme!”-
Encara duraven els aplaudiments esperant la segona interpretació,..el temps es feia llarg…. silenci,…una estranyesa,…l’avís demanant el metge…rumors a l’església. .finalment una noticia que no es podia creure: el Sr. Font ha mort.

Els cantaires recordant aquell concert ens ve als llavis l’estrofa de Les trenes : « Oh garlandes de dolçor, / belles trenes desmaiades / que guardeu la tebió / de tants segles de besades /
En elles ens penjarem / confiats de nit i dia………”


Una cantaire

Un passeig poètic pels carrers de Solsona, de la mà de RAMON VALLS I PUJOL

El carrer de LLOBERA

Oidà, el carrer de Llobera!
Llarg i estret. Tot el matí,
L’ombra eterna al sol hi espera.
Quina via més planera!
Quin carrer tan solsoní!

Dins les seves matinades,
Plenes d’ombres ancestrals,
Guarda, encara, amb grans entrades
I desertes balconades,
Frescos caíres senyorials.

Després, la tarda s’hi endinsa.
Passa um canonge ben sol
I una llanceta de sol
L’ombra del carrer esquinça.

Juliol del l950



La PLAÇA DEL PALAU
Recer sagrat;estoig de pedra vella.
Oh jóia de la plaça del Palau!
Oh,etern silenci de la seva pau,
Trencat sols per l’oquina cantarella
De l’aigua d’una font que a dolls hi cau!

1968



PLAÇA PIUS XII

Parc, obert als amors del sol i l’aire.
Tros de cel fet d’esplai i de sojorn,
Sota uns arbres xisclents de fronda i flaire
Que li encatifen d’ombra tot l’entorn.

I quin goig de cascada s’hi enjoguina,
Tant al brill del mateix mosaic com és!
A les nits, quan la placa s’il-lumina,
Sembla i tot que el zenit s’hi emmirallés.

Vell saló ; tot platxeri i alegria.
Plaça gran que ofereix prou cada dia,
Entre calma pels vells, joc pels infants.

Amb bon símbol dámor i tot convida,
L’urc d’aquesta gran placa que bé crida,
Oferint tanmateix, mil vells encants.
1971


CARRER DEL CASTELL

Amunt i avall, loquaç i endiumenjada,
Pel llarg d’aquest carrer va i ve la gent;
Allaus enjogassades de mainada
I rondes amoroses de jovent.

Mestresses hi ha que porten grans cistelles
I amos que van de tractes enfeinats.
I a fe que hi foren prou ,tant ells com elles,
Si més n’hi hagués de fires i mercats.

Amunt i avall, del camp cap a la plaça
Pel llarg d’aquest carrer traspassa
Amb un traüt que dura tot el jorn.

Fins que quan ve el captard fineix la fira
I el llarg carrer, llavors, de nou respira
Els seus vetustos aires de sojorn.

1973

Pregàries per la pluja a la Mare de Déu del Claustre

Advocada i Mare nostra,
O Verge i Mare de Deu,
Per aquesta gracia vostra,
Deu-nos pluja puig podeu.

Aquesta es la tornada desprès de cada estrofa dels Goigs de la pluja, que a Solsona i comarca cantaven a la Mare de Deu del Claustre ( la seva patrona ) juntament amb un seguit d’actes i pregaries per demanar que plogués ,en cas d’una sequera com la d’ara, implorant la seva intercessió.
Eren molt complicats tots els ritus i passos quès feien, mirarem d’explicar-los una mica.
Les forces vives de la Ciutat anaven a l’Alcaldia demanant que anessin al Bisbat ( al Vicari General de la Diòcesi ) perquè resessin a les Misses demanant que la pluja regues els camps.
Si no feia efecte , torna l’Alcalde a dirigir-se aquesta vegada, al Degà del Cabildo de la Catedral, perquè es faci una Novena cantant la Salve i els goigs de la pluja; això es feia a mitja tarda, durant nou dies consecutius, durant l’estona de la celebració es tancaven tots els comerços i els nens i nenes de les escoles també i assistien.
Desprès d’això ja es complicaven molt les coses, es connectava amb els pobles de la Comarca i els citaven per un dia determinat per començar les processons a Solsona, de processons se’n feia moltes , uns dies traient unes relíquies, o el Sant Crist, i havia els quatre Castells, que son : el de Riner, el Castell Vell o d’Olius, el de Lladurs i el de Llovera, cada un aglutinava uns quants pobles, i també tenien un punt d’entrada diferent, entraven pels quatre portals i des de aquí, ja s’ anaven a rebre amb processó.
S’avien de seguir una vintena de passos fins a la culminació , llavors es treia la Mare de Deu del Claustre ,amb molta cerimònia, tot això durava molt tems, l’última vegada que s’ha fet deu fer uns 60 anys.

La Font del Diable del Call d'Odèn

La casa del Call, situada al replà, a un ràfec de la muntanya d’Odèn, en un lloc privilegiat: com un mirador d’on es domina gran part de Catalunya, s’apama les pinedes del Solsonès i es té als peus l’alta Ribera Salada, amb tota la seva varietat de verds, foscos i densos, del pi negre; o bé aquells altres més llampants i clars que la tardor toma en roig, en taronja i en daurat. Una gran casa on encara es pot copsar el regust d’una certa rusticitat, a la sala o al foc de rotlle, amb tot l’encant d’una pairalia que vivia immersa dins un estil de vida d’una gran serenor i que sabia treure profit de les coses més senzilles donant-los un caire màgic i romàntic, utilitzant un llenguatge que, malgrat la seva rudesa, era farcit de sinceritat i de tendresa.
Una casa, però, sense aigua. Calia anar a cercar-la a la font que més endavant anomenarien “del dimoni”, i que ara raja, mansa, dins l’entrada, a l’extrem d’una pica d’abeurar, per qui en vulgui fer un tast, a morro o a galet. Aquell bé de Déu de l’aigua, entorn de la qual en va néixer la llegenda.
Avorrida de traginar aigua de la font, aquella mossa, criada, deia que n’estava farta! Tot el dia amunt i avall, carregada de càntirs i galledes. Aquell any, per la festa major d’Odèn, quan semblava que el cel volgués rostir la terra, per la Mare de Déu d’Agost, al pic de l’estiu, la gran sala del Call bullia de parents i convidats, i ella, vinga càntirs d’aigua fresca! Adés, costes amunt i després desfent el camí amb galledes i barrals regalimant d’aigua, també per als animals de les estables. Tants matxos, mules i someres per abeurar i ella, plena de fogots, amb el pensament a la plaça, fixada d’algun fadrí ballador, mudat de festa i amb els peus lleugers, amb qui ja ni calia que pensés. Aquell any tampoc. Perquè l’aigua de seguida feia curt i havia de pujar a la font i tornar a baixar, i ajudar a fer el sopar, i… –Reixotre d’amo!, ves que li costaria de fer una canal que li menés l’aigua a casa! De costes amunt, que hi aniria sola!– Però no. L’aigua era lluny. Ho sabia prou ella!, que n’estava farta i avorrida d’esmolar aquell camí que la privava d’anar a l’aplec, a saltironar quatre danses. Tot plegat per un no-rés! –Cagunlospedrer!– Tothom a la plaça i ella, vinga traginar aigua. Com si en volgués omplir un cove que de seguida era eixut. Coenta com una mata de bitxos, li dolia pel ball, i s’enfilava com una fesolera, enfurismada, a punt de llençar escales avall càntir i galledes. –Que mireu què us dic: Que em donaria al dimoni per tal de tenir l’aigua al peu de casa!– Moment aquell en què truquen a la porta i apareix un caminant que, –valgamdéu–, també volia aigua. Que diu duu la gola eixarreïda. Un home malcarat i ferreny que demanava a la mestressa pel neguit de la minyona. –Res, home, res. Que s’ha enquimerat amb el ball i rondina perquè la font se li fa lluny. Tant, que fa un moment s’esgargamellava a dir que s’entregaria al dimoni per tal de tenir l’aigua al peu de casa!– Una afirmació que la mossa no recula. Que diu que s’hi entregaria de bon grat si abans d’acabada la festa major el doll de la font ragés al peu de la porta. –Tracte fet!– respon l’home. –Paraula acceptada!, abans que a la matinada no canti el gall negre, tindràs l’aigua dins de casa!–, i pronunciats aquests mots, l’home surt, que diu, se li ha girat molta feina. Allò que fa esclafir la rialla de les dues dones, que fan el sopar i paren taula parlant encara d’aquell home tan estrany. –Un passavolant sonat–, diu la mestressa. –Que si ens portés l’aigua a casa no et deixaria pas anar sola al ball, que prou t’hi acompanyaria!– Tràfec d’olles i cassoles als fogons. El sopar a mig fer, i de fora senten un terrabastall de pics i pales, magalls, barrines, roques que s’esberlen i malls que les esmicolen. Les dones paren l’orella i sembla que no pugui ser!, al mateix temps que al galliner canta el gall blanc i, a la foscor de la nit, una veu arrossegada, aspra i rovellada diu: –Treball passi endavant!– Obren la finestra a la nit, ajaguda i fosca, com una flassada xopa de suor, i des del corriol que mena a la font els arriba el somiqueig de les barrines, el tro dels malls i el gemec de l’esberladissa de rocs. Una gran tamborinada sota els estels que han fugit del cel. Com si el món hagués perdut el senderi! Atordides per l’evidència, procuren de mantenir el pensament serè. Un ramat de pensaments els volta pel cap, i senten un segament de cames, com una clatellada, quan el temperi dins la fosca tan gruixuda ha desvetllat el galliner. Canta el gall ros, i aquella veu tan coneguda, la veu d’aquell home tan estrany que la criadeta ni ha escoltat quan ha promès que tornaria, ara esquerdada i encara més aspra, com si escopís brases de foc i les fes xiular, roentes, mana: –Cada home treballi per dos!– Tant se val, tant se val tot! La terra fa una olor humida i, dins el Call, aquella casa que fa costa amunt, les dues dones ja ni s’escolten l’una a l’altra.Comparteixen el silenci, els batecs del cor i les magallades al forat negre de la nit. La mestressa, però, no perd la calma i, sorneguera, perquè es veu capaç de batre el mateix dimoni, mana a la criada: –Vés al galliner, agafa el gall negre i fica’l de cap al gibrell–. Aquell gall, negre com un corb, que esfereït, canta abans d’hora i en sec fa parar les obres del dimoni. Abans que, mansament, l’aigua ragi a l’entrada; en un extem de la pica d’abeurar, i avui dia a través d’una aixeta artística, de ferro colat, que en Pep Call, l’actual propietari, va portar d’Itàlia. Una aixeta treballada amb un cap d’entre drac i bèstia estranya, esfereïdor. Com una instantània del posat que devia fer el dimoni en veure’s derrotat.
Cante lo blanc, cante lo ros mentre que el negre no fós.

Us presentem la nostra comarca

LA COMARCA

El Solsonès és una comarca prepirinenca, en la qual es compaginen els camps de cultiu amb les grans extensions de bosc, els rius, les fonts i els paratges esquerps de l’alta muntanya. Dels quinze municipis, solament sis tenen nucli de població, ja que la major part del territori està format per masies disseminades, algunes de les quals són bells exemplars de les construccions característiques de la Catalunya rural dels segles XV al XVIII. El Solsonès, que per aquest motiu ha estat anomenat la comarca de les mil masies, conserva les seves manifestacions folklòriques més ancestrals i la configuració d’un paisatge de naturalesa intacta. Lluny de les presses i el brogit de les grans ciutats, el Solsonès us convida a fer-hi estada; disposa d’un ampli ventall d’establiments turístics (hotels, càmpings, cases d’agroturisme, apartaments turístics, albergs i refugis) i, per als més menuts, té cases de colònies i granges escola. Ofereix la possibilitat que tothom pugui practicar tot tipus d’esports, i també descobrir les joies del romànic, del gòtic, del barroc, del modernisme o del neolític que poblen aquesta terra on l’home ha sapigut trobar l’equilibri entre ell i la terra que treballa.

El nostre poble, la nostra comarca

Avui, comencem aquest bloc que pretén recollir els records i les històries de solsonins i solsonines.
Per això comencem amb aquest poema de Martí i Pol

CRÒNIQUES CANTEN
Al meu poble hi havia gent de tres menes: els qui creien, els qui no creien i els qui tant se'ls en fotia. D'aquests darrers, però, n'hi havia pocs. Al meu poble hi havia, sobretot, gent de dues menes: els qui creien i els qui no creien. I encara val a dir que aquests darrers no eren pas molts. Els altres, establerts en llurs castes, concertaven negocis, feien tecs, casaven noies, fornicaven (discrets), s'estossinaven, donaven culte a Déu i altres foteses que no recordo bé, amb molta cura de preservar la llei de l'escomesa dels descreguts i els cínics, per poder-la transmetre intacta als fills i així donar-los ocasió de concertar negocis, fer tecs, estossinar-se, casar noies, fornicar, adorar Déu i altres foteses en un clima de pau i de respecte. Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava la pell, i feia una tardor benigna, i l'hivern era fred. Parlo de coses que fa segles que duren i que encara duraran molt de temps i de persones que hom considera astutes i correctes. Aquell temps era així. Cròniques canten.